POEMETA/NO T`ESTIME

NO T`ESTIME

Potser no t´estime com voldria estimar-te

i el temps, cercador de nostàlgies,

m’ha tornat a trair.

Potser no tinga respostes per a explicar els silencis,

les evasions injustificades,

les fugides gratuïtes.

I malgrat tot em quedaré,

com el guardià de l’última frontera,

com la paraula que mai serà dita,

com el record que romandrà fins el darrer sospir.

EN VALENCIÀ!

  Una de les coses més complicades a València és voler viure en valencià el 100% de temps, més que complicat diríem que és impossible, i no vull entrar en este post en assumptes de mena nacional, estatal o regional, encara que pot estar relacionat, ara només parle de com pot ser que els valencians no podem viure normalment en valencià a la nostra terra. Tots coneguem els fets històrics que ens han dut a ser una Comunitat bilingüe, i partim del fet que les dos llengües són oficials i per tant hauríem de poder usar qualsevol de les dos sense cap dificultat. Com a individu parlant de valencià i que l´estima, tinc sovint problemes amb el meu nom (que està oficialment en valencià), és traduït, mal pronunciat o em pregunten si sóc d´una altra part, veig perplex com valencianoparlants entre ells parlen castellà, ja que moltes vegades és la llengua en què parlen dos persones que no es coneixen i veig com la meua llengua està practicament fora de la circulació, premsa, tv, cine i un llarguíssim etc llevat d´excepcions que semblen miracles.

    L´assumpte és complicat, el ciutadans concienciats en este sentit hem d´aplicar actuacions individuals a la nostra vida quotidiana encara que ens semblen mínimes, perquè moltes xicotetes voluntats poden esdevindre alguna cosa més gran. Des que vaig decidir fet totes les entrades del meu bloc de llibres en valencià he perdut més del 50% de les visites i molt encara més dels comentaris, tot i posar una aplicació de traducció. És una cosa que esperava i que no em preocupa.  No és un gran merit per la meua part ja que és una acció insignificant i sense cap conseqüència, però ¿ i si tots els bloquers valencians escribírem els nostres blocs en valencià?. Esta és una de les accions que he aplicat a la meua vida individual, coses que abans ni em plantejava ara les veig llògiques i indispensables. Hi haurà llum al final del túnel? 

La mestra i el manyà/Enric Valor

 Conta la llegenda valenciana que a la Comarca de la Vall d´Albaida una mestra de costura anomenada Irene va quedar-se viuda amb una filla ben menuda, Elvireta. Al temps es casà amb Marçal, el manyà del poble qui també tenia una filleta, Beatriu. Tot i que al principi la relació entre les dos xiquetes era bona, amb el temps la mestra i la seua filla van fer la vida impossible a Beatriu, fins el punt que va decidir anar-se´n de casa. Finalment van decidir que passara un temps a una casa aïllada a la muntanya. La xiqueta passà els primers dies amb temor fins que un gan enorme i agressiu começà a rondar la casa, ella es mostrà molt carinyosa amb l`animalet que sorprenenment es convertí en un noble, "el senyor de Benicadell", qui decidí que gràcies al seu cor cada vegada que la xiqueta parlara el seu alé faria olor a perfum de roses i l´apareixeria una moneda d`or a la butxaca.

  Quan van tornar a casa i contà tot, la mestra decidí enviar també a la seua filla perquè també tinguera els mateixos beneficis, però la seua reacció amb el gat va ser cruel i antipàtica, així que el mateix senyor de Benicadell va decidir que cada vegada que parlara l`ixiria fum per la boca i una gran pedra a la butxaca.

 Esta, com la majoria de les llegendes tenen un final feliç que inclou una boda amb un príncep i un encanteri, però com no sóc partidari de contar els finals, vos convide a llegir esta i qualsevol de les rondalles valencianes de l`inigualable Enric Valor.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo/Albert Espinosa

Uploaded with ImageShack.us

 Este autor fonamentalment pel seu últim llibre ( "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine")   és un dels autors de moda, encara que ha escrit altres novel·les i també és guionista. Amb este llibre m´esperava alguna cosa semblant a l´autoajuda, però realment m´ha sorprés i m´he trobat amb un relat original i entretingut.
 L´argument inicial pareteix d´una sèrie de línies sense aparent connexió entre elles que només troben sentit al final (i quan diem final diem l´última pàgina):

      -Un home (Marcos) acaba de perdre a la seua mare, una coreògrafa i ballaria qui ho ha estat tot per ell, la seua presència a la seua vida és enorme amb un fort component edípic.
      -Este protagonista ha comprat dues injeccions per a no dormir, la ciència en el món de la novel·la ha avançat fins el punt d´aconseguir no dormir i així aprofitar millor el temps. Una nit veu per la finestra una xica entrant a un teatre, queda impactat i es passarà tot el llibre tractant d´esbrinar qui és.
      -Finalment, Marcos té un do del qual viu. Només mirant una persona als ulls, és capaç de vore els seus secrets i records més ocults, el més positu i el més negatiu, a més d`uns altres secundaris. El seu do el du a co·laborar amb la policia per ajudar-los amb casos irresolubles. En esta ocasió ha estat detingut un ésser estrany, la policia pensa que és un extraterreste però Marcos s´adona que potser el foraster són els altres...

És possible que esta vida només siga una de les moltes que viurem o hem viscut.
Recomanable, sensible i sorprenent.

Mentiras populares/Bruno Cardeñosa

Tenia este llibre per casa des de fa temps i la veritat és que no tenia massa ganes de llegir-lo. L´altre dia àvid de lectura va caure en les meues mans i el vaig llegir tot d`una. Aparentment es tracta d`un llibre de curiositats però també és una potent lliçó antitòpics.
Este periodista i presentador de ràdio (presenta el programa "La rosa de los vientos" a Onda Cero) tracta de desmuntar amb dades objetives nombroses llegendes urbanes i "veritats" popularment acceptades. La conclusió a què s´arriba amb esta lectura podria ser la de "tot és mentida".
L`autor tracta moltíssimes creences que tracte algunes  més generals com els prejucidis amb restaurants xinesos o americans, mentides que tots hem contat o ens han explicat sobre la Coca-Cola o el Red Bull,llegendes urbanes com la de "la joven de la curva", trames polítiques, moments estel·lars de la televisió que ningú no ha vist mai i altres que ens han acompanyat sempre com els talls de digestió o la necessitat de beure aigua diàriament.
Algunes de les mentides estan fantàsticament documentades, amb les diferents versions per països, unes ja eren previsibles i s´agraeix l´aclariment i d´altres són realment sorprenents perquè formen part del subconscient col·lectiu i mai no ens havíem plantejat la seua inexistència.
Recomanable.

El dragó del Patriarca/Josep Franco

L`origen de les llegendes sempre naix d`un fet verídic que després va transformant-se a poc a poc. Esta llegenda valenciana parteix d`un fet ben curiós: sembla que a la ciutat de València al començament del segle XVII la devesa del castell de Burjassot va ser transformada en un jardí botànic i que en algun moment hi hagué algun cocodril o caiman i això despertà les imaginacions populars.


Conta la llegenda que un dragó assetjava la ciutat de València, destrossava tots els conreus i matava a tot aquell amb qui es trobava. Les autoritats de la ciutat davant la desesperació van cridar a tots els cavallers del regne a què vingueren a lluitar contra el dragó, cap d`ells amb èxit. Un pres molt cruel i despiadat, va demanar ser ell qui s´enfrontara al dragó, amb la negativa inicial de les autoritats, l`aparició de la mare de Déu i la promesa per part del pres de canviar i dedicar-se a la meditació durant el que li quedara de vida va fer que tinguera forces per convéncer als qui manaven i que li deixaren intentar-ho. Tots els ciutadants van cobrir-lo amb vidres xicotets que després en la lluita van aconseguir enlluernar al dragó i que el nostre nou heroi puguera donar-li el colp de gràcia. Finalment va complir la seua promesa i es va retirar al monestir de Santa Maria del Puig

Les velletes de la Penya Roja/Enric Valor.

 


Tenia ganes de rellegir algunes de les Rondalles Valencianes d´Enric Valor. Vaig trobar un exemplar d´esta llegenda i vaig decidir començar per ella. Ara que sembla que "l´element valencià" està cada vegada més diluït, és un bon moment per reivindicar-lo amb més força que mai.

  Dues velles que viuen aïllades a una caseta de la Penya Roja, en temps del Regne de València,  s´assabenten de la proximitat del príncep reial, que està de cacera per la zona. Una d´elles veu l`oportunitat de la seua vida i demana a l´altra velleta que es fique un dit a la boca i el tinga allí tot el temps que siga possible. Quan arriba el jove a la casa, aconsegueix fer-li creure ensenyant-li només el dit que es tracta d´una jove de quinze anys i que no pot ensenyar el seu rostre fins el casament. El príncep ple d´emoció se l´endu al palau reial i es casa amb ella, la velleta astuta acoseguiex les joies que volia i es desentén de la seua germana pensant que esta moriria quan el príncep s´assabentara de la realitat.
   Per una serie d´encanteris (parlem d`una llegenda) la vella que s´acabava de casar es converteix en una bonica jove mentre que la que en principi semblava més astuta paga car el seu engany.